Antecedents
Parlar dels antecedents de la commedia dell’arte ens obliga a parlar, necessàriament, de la figura de l’actor, director i dramaturg Angelo Beolco “Il Ruzante”.Nascut a la ciutat de Padua prop del 1502 fruit de la relació del seu pare, el doctor Giovani Beolco, i una criada es va dedicar després de la mort del seu pare a administrar les seves terres i les dels seus familiars. Posteriorment va administrar també les terres d’Alvise Cornaro, un noble que finalment es convertiria en el seu protector.
Tot i el seu èxit com administrador, Angelo Beolco era amant del teatre i havia rebut una bona educació, així que l’any 1520 va començar la seva carrera al teatre i d’ençà aquell moment, va representar moltes de les seves obres, que estaven escrites en dialecte venecià, a les corts davant dels gran homes la noblesa italiana.
Beolco era especialment conegut per el seu personatge de Ruzante, un camperol. De fet, com succeeix amb la gran majoria d’actors de la commedia (Andreini, Martinelli) hi ha grans dificultats per separar-lo del seu personatge.
Angelo Beolco va morir l’any 1542, deixant una gran quantitat d’obres i, sobretot, establint l’antecedent més immediat i important de la Commedia dell’arte.Alguns dels detalls que fan que sigui considerat el precursor d’aquest estil son, per exemple, la gran especialització que els actors de les seves obres havien de tenir d’un sol personatge.
Un altre detall important és que a les seves obres feia ús del dialecte local dels personatges que s’havien d’interpretar, de manera semblant a la tipificació dialectal que trobem a la commedia.
A més, Beolco feia servir a les seves obres una combinació d’elements del teatre culte i erudit amb el teatre popular, com també succeeix a la commedia dell’arte. Els elements populars dels seus drames formen part del procés de professionalització que els iniciaren els actor italians a finals de l’edat mitjana i que possibilitaren la consolidació de les grans companyies de comediants com els Gelosi i els Confidenti.
Cal destacar també que, tot i que les obres de Beolco tenen un text estipulat i no deixa res per a l’improvisació, es pot veure clarament un canvi d’actitud ja que l’actor no està al servei del text, sinó al contrari. El text és una eina per potenciar el treball de l’actor i no una barrera que el limita. Aquesta característica és clarament la primera passa per arribar a l’improvisació que trobem posteriorment a la commedia dell’arte.
Tampoc podem deixar de veure en el personatge de Ruzante, un camperol afamegat que intenta guanyar-se la vida com pot, la llavor dels zanni.
Després de la mort de Beolco es va produir una gran explosió de comediants i varen aparèixer noves companyies per tota Itàlia, per la qual cosa podem dir que, si bé el seu teatre no te les mateixes característiques de la commedia dell’arte sí que és un clar precedent i un més que probable inspirador.
Naixement
Té els seus orígens al Cinquecento italià, i és als segles XVI, XVII i XVIII quan té el seu màxim esplendor.El marc del seu naixement és un període on l’estil de teatre predominant és clàssic, molt fred, rígid i rigorós. És per això mateix que, tal volta com a resposta, neix un gènere que representa tot el contrari. Ho fa dins una societat majoritàriament rural, quan els camperols organitzaven reunions on els autors del nou humanisme (renaixement) exposaven els seus relats i obres. A part de l’influència d’Angelo Beolco, té al seu origen dues vessants clares:
La culte: que ve de la poesia trobadoresca i que dona origen als personatges dels enamorats, que no duen màscara.(Les màscares les duen els zanni,criats, i els senyors).
La popular: que seria la vessant grecollatina (faules atellanes, bufons, joglars...) ja que empra personatges amb patrons molt definits.
Ho feien basant-se en els dialectes de les diferent regions d’Itàlia i així crearen tota una sèrie de personatges amb tipificació dialectal que s’identificaven amb els camperols. Les màscares i la majoria de vestits provenien de les festes de carnestoltes i es feia servir, sobretot, la burla i la lliure improvisació sobre l’escenari.
Podem distingir clarament tres tipus de personatges diferents: en primer lloc els criats, anomenats zanni, que representen els camperols pobres que arriben a la ciutat i fan tot el possible per subsistir amb enginy i evitar la fam; en segon lloc tenim els senyors, coneguts també amb el nom de gli vecchi (els vells), que són el principal objecte de crítica i burla de l’època. Hi trobem un personatge representatiu per cada àmbit (militar, comercial i intel.lectual); Finalment trobem gli innamorati (els enamorats), que no solen portar màscara i representen l’amor ideal.
Les obres, de tres actes, es caracteritzaven per ser representades per actors professionals que sempre interpretaven el mateix paper, ja que tradicionalment s’heretava de pares a fills.
Tot i que hi havia una trama central, anomenada canovaccio, no hi havia guió i el text s’anava improvisant a mesura que es desenvolupava l’obra. Això era una manera més de diferenciar-se de la comèdia erudita, on el text s’escrivia integrament. Els actors eren els encarregats d’anar reconduint l’obra fins arribar al final de la trama, per la qual cosa era necessària una bona preparació i una gran capacitat d’improvisació. Així i tot, per tal de facilitar la seva feina, els diferents personatges contaven amb els seus propis “lazzi”, que eren seqüències còmiques prefixades relacionades amb el seu caràcter i que es podien fer servir a les diferents representacions.
Crearen així un estil amb interpretacions cridaneres i colorides que volia aconseguir suplantar les antigues regles del teatre. Havia nascut la Commedia dell’arte, on art té el significat medieval d'ofici, de saber fer, anomenada també commedia a l’improviso o comèdia d’improvisació.
Expansió
Al segle XVI apareixen les primeres troupes, sobretot a la segona meitat, ja que és quan hi ha una gran proliferació de companyies (com els Gelosi) que començaren a actuar dirigits per un director, anomenat capocomico, a escenaris simples i a l’aire lliure on l’escenografia era molt bàsica, generalment teles pintades. La poderosa mescla de diversos elements va donar un fort impuls a l’iniciativa, que jugava amb els temes populars, acrobàcies, escenes d’amor i gelosia, música i que es va difondre ràpidament per tota Europa. Així, l’expansió de la commedia dell'arte, tant a Itàlia com a altres països, va ser extraordinària.
A partir del segle XVII l’importància dels còmics de la commedia arriba a França, on tenen gran èxit i es crea el teatre de la Comédie-Italien, però els personatges són més afrancesats i tot es torna més decoratiu. Un dels canvis més destacats és la vestimenta d’Arlechinno, que adopta el conegut vestit de diamants. També agafa cada vegada més força la figura de Pedrolino, sempre melancòlica.
Decadència
Durant el segle XVII, els governs d'Espanya i França van intentar censurar i reglamentar aquesta forma teatral que, no obstant això, va ser font d'inspiració per a grans autors de teatre com Molière i Marivaux. Les companyies italianes entren en competència directa amb les franceses fins al punt que el Cardenal Richelieu, per tal de defensar els interessos dels actors francesos facilita la creació de la Comédie-Française i, l’any 1697, es tanquen els teatres de comèdia italiana.Les idees i trames de la commedia dell’arte quedaran i alimentaran el vodevil francès, mentre que la figura de Pierrot (el Pedrolino francès) esdevindrà una nova figura molt coneguda que crearà Jean-Gaspard Deburau.
A Itàlia, Carlo Goldoni i Carlo Gozzi van donar un nou aire a la commedia dell'arte del segle XVIII, quan es trobava en una situació decadent. Goldoni va obligar els actors a interpretar un text escrit, va renunciar a les bufoneries fàcils i va eliminar gradualment les màscares tot conferint-los una individualitat més marcada.
