Gravats de Maurice Sand

Dibuixant i escriptor francès, Jean François Maurice Arnauld, baron Dudevant, conegut pel pseudònim Maurice Sand va néixer a Paris l’any 1823. Fill de la famosa escriptora francesa George Sand i deixeble de Delacroix.

La seva obra més coneguda va ser l'estudi que va realitzar sobre la commedia dell'arte, anomenat Masques et bouffons (comédie italienne) i que té un prefaci escrit per la seva mare.

Maurice Sand és un gravador important que representa el renovat interès per la commedia dell’arte que va sorgir durant el segle XIX.

 
Els seus gravats són tan coneguts que a dia d’avui s’han convertit en imatges arquetípiques de la commedia. Existeixen dues versions dels seus gravats, una a una tinta i una altre a tot color. Destaca, per damunt de tot, la gran bellesa de les imatges i el meticulós detall del vestuari de tots els personatges. El remarcat estil afrancesat fa que sigui molt diferent dels gravats que podem trobar al Recueil Fossard i al Balli di Sfessania, molt més propers a l’escola italiana.

DESCÀRREGUES:

History of Harlequinade, volum I 

History of Harlequinade, volum II

Il.lustracions a color de History of Harlequinade

Balli di Sfessania

Aquesta obra del gravador Jacques Callot és, juntament amb el Recueil Fossard, un dels documents gràfics més importants de la commedia dell’arte.

Jacques Callot (1592 - 1635) va ser un important gravador que va fer feina entre França i Itàlia. La sèrie de gravats que va fer sobre els actores de la commedia es considerada un dels millors testimonis de la seva època.

Es creu que aquesta sèrie de gravats pertany a actors napolitans i es poden trobar nombrosos personatges tot i que els noms que fa servir Callot són poc comuns. A les imatges es pot apreciar clarament l’increïble utilització del cos que havien de fer els actors.

Hi ha la creença de que tal volta no són actors de commedia dell’arte, sinó que són imatges de carnestoltes on la gent va disfressada com els actors de la commedia.

     

En el que sí pareix estar d’acord tothom és que les imatges tenen un to evidentment pujat que contrasta molt amb els gravats del recull Fossard o els de la col.lecció de Maurice Sand, que són molt més propers de l’escola francesa que no de la italiana. 

 
Això es pot comprovar a les constants referències fàl.liques que hi apareixen. Les referències sexuals eren constants a les representacions al carrer de l’escola italiana de la commedia dell’arte i s’anomenaven bravatas sexuals.

 

DESCÀRREGUES:

Balli di Sfessania

Recueil Fossard

El Recueil Fossard prové del segle XV, i es troba al Museu Nacional d’Estocolm. Recueil significa recull o recopilació.

Fossard va ser un músic de la cort de Lluís XIX que es va encarregar de fer un compendi d’un dels majors arxius de gravats sobre la commedia dell’arte que existeix al món.

Després de la mort de Fossard l’arxiu es va dur a Suècia i més tard passà a formar part del museu.

És un testimoni gràfic de la commedia de valor incalculable i està molt relacionat amb una de les companyies més famoses: Els Gelosi, on actuava la famosa Isabella Andreini.

Pierre Ducharte va realitzar un anàlisi exhaustiu de tot el material del Recueil Fossard al seu llibre The Italian Comedy.









DESCÀRREGUES:

Recueil Fossard

Espanya: Els "Pasos" de Lope de Rueda

Es considera a l’escriptor Lope de Rueda (1510, Sevilla - 1565, Córdoba) com el precursor més important del segle d’or. 

És un autor que inaugura i obi el camí al teatre professional espanyol renaixentista. Després d’ell vingueren Lope de Vega, Calderón, Tirso i tots els altres grans escriptors..

Segons César Oliva podem observar l’influencia de la commedia dell’arte a tres característiques essencials de l’obra de Lope de Rueda:

En primer lloc la major importància de l’actor sobre el text. El text és només una eina per l’actor, no el centre d’atenció.

En segon lloc, moltes de les seves comèdies comparteixen argument amb comèdies italianes, tot i que no es va limitar a traduir-les, sinó que les va reescriure.

Una altra característica és que Lope de Rueda feia servir unes escenes com enllaç entre acte i acte per evitar que l’escenari quedés vuit. Aquestes escenes són conegudes com pasos i, de la mateixa manera que els lazzi de la commedia dell’arte, són completament independents de l’estructura dramàtica i es poden col.locar on es vulgui. L’actor, que actua de manera improvisada, té llibertat per acurçar o allargar el temps de representació fent servir tant elements verbals com no verbals i està molt més relacionat amb el teatre popular italià que amb el teatre culte.

Alguns dels pasos que Lope de Rueda va fer servir foren:

- Donar cops a un personatge o baralla entre personatges. És un gag gestual que trobem als pasos 1r, 4t, 6è i 10è.

- Finalitzar l’escena amb un gest que serveix de remat còmic. Paso 2n.

- Efecte bululú: representar un diàleg mitjançant un monòleg. Un actor representa al mateix temps a dos o més personatges que parlen entre si. L’actor canvia de veu i de posició i de gests quan representa cadascun dels personatges. Apareix als pasos 3r i 4t.

-  Disfressar-se per amagar-se. Inclou el travestisme. Pasos 2n i 3r.

-  Titubeig. Paso 1r i 6è.

- Tremolar de forma exagerada. Paso 2n i 8è.

Espanya: Companyia de Zan Ganassa

La companyia d’Alberto Nasselli “Zan Ganassa”, va representar les seves comèdies a Espanya a finals del segle XVI, després  d’haver fet nombroses actuacions a França durant l’any 1571.

La seva estada a Espanya va durar des de l’any 1574 al 1587 aproximadament, i sempre representaven les seves comèdies en italià.

Tot i que quasi sempre feien servir les màscares i l’improvisació, es té constància de que l’any 1575 representaren autes sacramentals a la ciutat de Sevilla, un gènere molt llunyà a la commedia, però proper al teatre del segle d’or espanyol. La companyia ampliava el seu repertori amb obres pastorals i d’aventures exòtiques, òperes reials i altres gèneres però, encara que aquestes obres no fossin còmiques, Ganassa sempre feia servir els personatges de la commedia dell’arte per representar-les.

Per això són considerats una autèntica companyia de commedia. Zan Ganassa. El capocomico, ja era un actor famós a Itàlia i França abans d’arribar a Espanya i la seva companyia va ser l’encarregada de donar a conèixer definitivament aquest estil teatral al nostre país.

Un dels actors més coneguts d’aquesta companyia fou Stefanello Botarga, que representava el personatge de Pantalone. De fet, la paraula castellana “botarga” deriva d’aquest actor i dona nom al tipus de calçons que feia servir.

El seu nom vertader era Abagaro Francesco Baldi i finalment es separaria de Ganassa per formar la seva pròpia companyia.

 
Durant la seva estada a la companyia de Ganassa va escriure un conegut manuscrit on feia una recopilació de canovaccio i de tot el material que, sota el seu punt de vista, podia ser d’interès per un bon comediant: parlaments, monòlegs, poesies...Aquest tipus de recull o quadern de notes de l’actor és anomenat zibaldone.

Actors: Domenico Biancolelli

Actor italià nascut a Bolonya l’any 1636 i que es va fer cèlebre interpretant el paper d’Arlechinno. 

Des del 1662 va pertànyer a la companyia de Comédiens-Italien de París,  instal.lada al teatre del Palau reial i va ser l’Arlechinno més famós d’aquesta companyia.

Es diu la seva gran popularitat l’adquirí en gran mesura per les increïbles acrobàcies que feia servir als seus lazzi. Va ser també un reconegut capocomico i a la seva mort, l’any 1688, s’havia convertit en el còmic preferit de Louis XIV

De les obres de Biancolelli ens queda un recull de 79 canovacci que són essencials per entendre el fenomen de la commedia dell’arte a França.

Actors: Tiberio Fiorilli

Tiberio Fiorelli va néixer a la ciutat de Nàpols l’any 1608 i va ser un actor de la commedia dell’arte molt conegut per la seva interpretació del Capitano Scaramouche, una evolució del típic Capitano. Com succeeix amb altres personatges cèlebres de la commedia, es fa molt difícil establir el límit entre l’actor i la seva creació ja que la vida de Fiorelli té molts paral.lelismes amb Scaramouche. Va abandonar Itàlia prop del 1640 i es va instal.lar a la França de Louis XIII, on va aconseguir gran èxit.

Va ser director de la companyia del Teatre de Comédiens-Italien i va tenir una gran amistat i influència sobre Molière, que durant aquella època treballava amb la seva companyia, L’Illustre Thèâtre, al Petit Bourbon. De fet, Molière va començar a fer servir la tècnica de la improvisació italiana que feia servir Fiorelli.

Tiberio Fiorelli va morir a París el desembre de l’any 1694.

 
L’any 1695 Angelo Constatini va escriure el llibre Scaramouche, que va contribuir notablement a difondre aquest personatge a la literatura.

Actors: Tristano Martinelli

Arlechinno és, sense cap dubte, el personatge més famòs de la commedia dell’arte i han estat nombrosos els actors que al llarg dels segles l’han interpretat.

Així i tot hi va haver un actor que va destacar per sobre de tots els altres per la seva interpretació d’Arlechinno: Tristano Martinelli.

De fet, trobem autors que el situen com el primer Arlechinno com per exemple Robert Henke[1] que al seu llibre Performance and literature in the Commedia dell'Arte diu de Martinelli:

“Entre 1584 i 1621, el més visible, amb major influència i el que millor representa l’antiga tradició bufonesca va ser l’actor Tristano Martinelli, el primer arlequí”

Va néixer a Marcaria (Itàlia) l’any 1557. Al començament de la seva carrera va aconseguir la protecció del duc de Mantua, Vincenzo Gonzaga, però l’any 1585 es va traslladar a França i va començar a fer servir el seu personatge d’Arlechinno. És per aquest motiu que molts situen el naixement d’Arlechinno a França i no a Itàlia.

També es creu que Martinelli patia d’un problema a les cordes vocals que li provocava una veu molt aguda, tret que va heretar Arlechinno i  es va transformar en la seva típica veu cridanera, tot i que això només són especulacions. Una altra de les qualitats que Martinelli va transmetre a Arlechinno foren les seves qualitats acrobàtiques, ja que era una persona molt àgil capaç de dur a terme qualsevol cucavela.

Tant si va ser el primer Arlechinno com si no el que està clar és que va ser Martinelli qui va fer que adquirís la gran rellevància que té avui en dia la seva figura a la commedia dell’arte. La seva influència a la seva època no va tenir comparació i va actuar per a totes les personalitats, tant franceses com italianes.

Era tan apreciat que es podia permetre presentar-se a les corts d’Itàlia i França i fer acudits davant els seus mecenes per burlar-se d’ells (com si fos un bufó). També cal dir que Martinelli es va fer acompanyar sempre per una companyia de comediants italians que s’encarregava de fer-lo ressaltar per damunt de tots els altres personatges. Prop del 1600 es convertí en el còmic més important de la cort del rei francès Enric IV.

Tal i com va fer Isabella Andeini, Martinelli va publicar un llibre amb els seus canovaccio anomenat Composició retòrica, seguint la tradició dels més grans actors de la commedia.

Tristano Martinelli va morir l’any 1630.

___________________________________________________________________________________

[1] Robert Henke : Professor de Teatre, Literatura antiga i Teatre del renaixement a la universitat de Berkeley, California. Autor del llibre Performance and Literature in the Commedia del'Arte.

Actors: Isabella Andreini

Nascuda a la ciutat de Padua l’any 1562, es va casar amb Francesco Cerrachi i tots dos començaren a fer d’actors a la companyia de Flaminio Scala, anomenada els Gelosi, i tots dos canviaren el seu cognom per Andreini.

Pop a poc la companyia va fer-se un nom i finalment aconseguiren els seus primers èxits. Isabella Andreini no va destacar només com actriu, ja que també va desenvolupar la seva faceta literària.

La rellevància que tingué és una mostra clara del seu caràcter i les seves dots interpretatives i ens mostra quina importància podien arribar a tenir les dones a les companyies italianes en contrast amb la situació que visqueren les actrius de la mateixa època a altres països com Anglaterra, on tenien pràcticament prohibit actuar.

L’any 1588 escriu Mirtilla, una faula pastoral i prop del 1601 es va publicar el seu llibre de rimes, on es pot apreciar la seva qualitat poètica. L’any 1589 representa una de les seves peces més famoses, Bogeria d’Isabella, a la cort Florentina. De fet va actuar nombroses vegades davant el rei de França, Enric IV, i la seva dona, Maria de Medici.

Isabella Andreini va morir a la ciutat de Lyon l’any 1604, mentre es dirigia cap a Itàlia degut a complicacions del seu vuitè embaràs. El seu funeral va ser multitudinari i es va encunyar una moneda en el seu honor.

Després de la seva mort i com a homenatge, el personatge de la enamorada va començar a ser anomenat Isabella, la qual cosa ens demostra un cop més la gran rellevància que va tenir a questa actriu renaixentista.

Les màscares

Tot i que tenen el seu origen a les màscares de carnestoltes la continua aparició de nous personatges va fer que aviat s’haguessin de crear unes d’específiques que ajudessin a diferenciar-los.

Les màscares de la commedia dell’arte son estilitzades i serveixen per fixar i fer destacar els trets psicològics característic de cadascun dels personatges, però mai els limiten, perquè són molt subtils. Fins el més mínim detall està pensat: la obertura dels ulls, la llargària del nas, el color de la màscara, bigotis, barba...

Són, en certa manera, l’element que necessitava l’actor per abandonar el seu jo i adoptar els gests i la forma de ser del seu personatge ja que, amb la cara tapada, tota l’expressivitat s’ha de concentrar en el cos, els gests i la veu.

Autors com Dario Fo[1] creuen que hi ha una relació directa entre les màscares i certs animals. Segons Fo, totes les màscares de la commedia dell’arte són zoomòrfiques i a més, tenen connotacions socials, ja que els personatges de classe alta (els enamorats) no solen dur màscares, mentre que tots els personatges de classe baixa i els servents sí.

 
Les primeres màscares estaven confeccionades de cuir prim i lleuger que es moldejava sobre un positiu de la màscara fet de fusta. Els artistes encarregats d’elaborar les màscares de cada companyia eren anomenats coragios. Per acabar de polir-les es solia fer servir ullals de porc senglar. El més important era que l’actor pogués tenir una gran mobilitat d’expressió, però també podia jugar amb la màscara, que semblava transformar-se segons l’angle d’on es podia veure.

____________________________________________________________________

[1] Dario Fo (nascut a Sangiano, Lombardia, Itàlia el 24 de març de 1926) és actor i escriptor de teatre italià guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1997.

Personatges secundaris

Tot i que la commedia dell’arte compta amb infinitat de personatges, la majoria són versions locals o evolucions de Pantalone, Il’Dottore, Il’Capitano, Brighella, els zanni o Arlechinno. Alguns dels més coneguts són:

Coviello

Coviello, Covielle, Callot, el seu nom és el diminutiu de Giacomo. Apareix al segle XVI al sud d’Itàlia i podia ballar i tocar la mandolina com a part de l’espectacle musical. Coviello és un personatge destre i presumit. La seva màscara sol tenir un  nas llarg amb forma de bec i porta les galtes i el nas vermells per mostrar el seu gust per la beguda. Moltes vegades portava plomes al barret i tot i que el seu vestuari pot variar molt sol ser representat vestit de turc.

Fritellino

Fritellino va ser un antecessor de Mezzetino, tot dos comparteixen màscara negra, vestit blanc i capa vermella. Fritellino és també conegut amb el nom de Franco-Trippa o Gian Fritello. D’origen Bolognyés o Torcà, va ser creat a finals del segle XVI i es diferencia dels seus companys per ser de classe alta, donat a perdre pels jocs i el vici.

Mezzetino

Els seu nom significa “mig tassó de licor” en italià medieval. És considerat una variant de Brighella i va aparèixer a començaments del segle XVI. Mezzetino és molt més tranquil que Brighella i molt més culte. Sol tenir un gran interès per la música i pot cantar i ballar amb habilitat fent actuacions a capella. També se’l pot conèixer amb el nom de Flautino.

Mostra un gran interès per les dones casades i la seva vestimenta ha sofrint grans canvis al llarg dels anys. Al principi vestia molt semblant a Fritellino, però finalment va adoptar una vestimenta semblant a la de Brighella en color vermell o borgonya. La seva màscara és de color òxid i sol aparèixer amb una espasa.

Scapino

Originari de França, és un cínic que es fa servir dels febles per aconseguir els seus objectius però que també mostra bons costums i té por a la violència. El seu nom deriva del verb escapar. Sol ser molt divertit i mentider, aconseguint robar als altres fent servir la seva gran imaginació. Molière va transformar el personatge, que va acabar eclipsant la figura de Brighella fent-lo aparèixer acompanyat de Scaramouche. Es considera una evolució de Brighella i Il’Capitano.

Narcisino

Va néixer a Malalbergo (entre Bolonya y Ferrara) i la seva única arma és la seva astúcia. Combina aspectes de la tradició rural i té l’aspecte d’un jove innocent i una mica feble.

Beltrame

Aquest personatge és intel.ligent i intrigant. Sempre va darrera les dones i els doblers. Procedeix de Milà i és el model en el que es basaria Brighella. Es un marit enganat que es creu totes les mentides de la seva dona. Quan descobreix la veritat tot finalitza amb una cruel venjança. És burgés o comerciant que intenta aconseguir el matrimoni de Colombina per interessos econòmics, però sempre fracassarà en els seus intents. Té una total falta d’escrúpols i engana a tothom gràcies a la seva loquacitat. Va ser eclipsat per la reputació de Meneghino.

Meneghino / Menego

Originari de Milà, és un camperol innocent i senzill que donat a la seva afició a la beguda no té cap problema en parlar obertament del govern, criticant-lo i burlant-se. Amb el temps adquireix força i personalitat i trobem diferents variants com Stenterello a Florència i Gianduja a Turin.

Stenterello

És com Meneghino i Gianduja, però conserva una elegància que el diferencia de tota la resta de personatges italians. És mordaç, no cau mai en l’indecència, té una divertida ingenuïtat, és desordenat i distret (porta un calcetí de cada color). Stenterello sent debilitat per les dones, però no té paciència per enamorar-les. Encara és més forta la seva atracció per la bona cuina i farà qualsevol feina humil per un bon plat, tot i que si no li estan a sobre el guanya la mandra.

Gianduja-Jerònim

Era el personatge favorit de Piamonte i el seu nom era inicialment Jerònim, però el va canviar a l’època de Bonaparte per evitar al.lusions al nom de Jérôme Bonaparte, un conegut parent de l’emperador. Destaca pel seu apetit que és el motor de les seves accions. Per ell menjar està per sobre de tot i això es pot comprovar en el seu físic, ja que està una mica gras.

Scaramuccia

Devers l’any 1680 Il’Capitano surt d’escena per ser substituït per un altre, l’amable Capità Scaramuccia (conegut com Scaramouche a França i Anglaterra). El seu nom significa literalment “petita i ràpida baralla”. Més que un soldat és un Don Juán. Scaramouche es menys jactanciós que els seus predecessors i més destre. Sempre troba la manera d’invertir les conseqüències dels seus actes. Era fort, àgil, elegant, cantava amb bona veu i toca el llaüt. Per això sempre du un llaüt o una guitarra. Aquesta figura la va fer molt popular a França l’actor Tiberio Fiorilli, que va ser mestre de Molière.

Biscegliese / Pancrazio

És l’equivalent al Pantalone napolità i representa una persona de classe mitja que s’ha enriquit. El seu caràcter es cobdiciós i crèdul. Normalment va vestit de vellut negre. Es recolza a un bastó.

Tartaglia

És una persona am greus problemes de visió i tartamudeja de manera exagerada a l’hora de parlar. Els seus intents per expressar-se i fer-se entendre creen moments de gran comicitat. Normalment se’l situa al grup dels personatges grans (Pantalone, Il’Dottore) acompanyant a un dels dos amants. La seva condició social pot variar, ja que ha estat fiscal, advocat, notari o estadista, que va ser la feina que va mantenir al final.

Porta unes ulleres molt grans i va vestit amb una jaqueta i calçons de color verd amb retxes grogues. És un personatge gras i aficionat a la beguda que està predestinat al fracàs. Degut al seu tartamudejar, els judicis on intervé no acaben mai o bé acaben amb el seu defensat pagant més culpes de les que ha comés.

Trivellino

Molts senyalen aquest personatge com l’origen d’Arlechinno. Trivellino significa “aquell que arregla els seus vestits amb reblons”. Tots dos personatges comparteixen màscares negres però al final va desaparèixer degut al fulminant èxit d’Arlechinno. Va esdevenir un personatge del teatre de titelles.

Pasquariello

És avar, gat, destructor dels espais públics i terror de les cuines. És més depravat que Brighella, però menys intel.ligent. No té  cap inconvenient en fer servir la seva daga per aconseguir els seus objectius. Es parent de Colombina, i intentarà obligar a Arlechinno a casar-se amb ella.

Tabarino

Tabarin (Tabarino) prové del francès tabard, que és una mena de mant curt. El Tabarin francès es va convertir en el sinònim de qualsevol artista de carrer i més tard, a la ciutat de Milà, va ser associat amb xarlatà.

Gli Innamorati (els enamorats)

Els enamorats representen l’amor ideal, l’amor platònic. Mai han estat els principals protagonistes, però sempre hi ha estat presents i són necessaris perquè la trama o canovaccio avanci, creant noves situacions.

Són de classe alta, normalment fills dels senyors, i per això van vestits de manera elegant, a la darrera moda. Els homes vesteixen a vegades com soldats i les dones poden arribar a canviar-se de vestuari diverses vegades.

No porten màscares, sinó que fan servir maquillatge.

Els enamorats es desplacen de manera gràcil i elegant, amb moviments suaus i com si flotessin en l’aire de costs a costat. Són seductors i sospiren a cada instant.

Isabella

Es la filla de Pantalone i, tot i que també és coneguda per altres noms com Silvia, Lucinda, Cornelia o Rosaura, el seu nom més conegut és Isabella, en honor a la gran actriu de la companyia dels Gelosi Isabella Andreini.

Apareix a inicis del segle XVI i és una al.lota ben educada, jove i atractiva. Sol portar a la mà un mocador o un ventall.

De discurs molt refinat, pot fingir odi pel seu estimat o bé bogeria pel seu amor.

Flavio

També conegut amb els noms de Leandro, Mario o Lelio, sol ser el fill i orgull de Pantalone o qualsevol altre vell.

És alt, atractiu i masculí. Parla amb gran refinament i es caracteritza per ser fidel, gelós i ple de dubtes.

Il’Capitano

És un militar fatxenda i ridícul, ja que fanfarroneja constantment però que realment és un covard. Se’l coneix amb diferents noms: Matamoros, Spavento...

Encara que no és un senyor sempre es relaciona amb ells, perquè representa el poder militar.

Tot i que els primer capitans del segle XV eren d’origen italià i ja es caracteritzaven per la seva covardia, durant la dominació espanyola d’Itàlia Il’Capitano va adquirir el nom de Matamoros i la nacionalitat espanyola i poc a poc va fer desaparèixer al Il’Capitano italià.

És, amb tota certesa, una burla que feia la població italiana dels mercenaris espanyols, retratant-los com personatges ignorants i violents.

Finalment, il Capitano va anar provocant poc a poc l’antipatia del públic i va desaparèixer prest de la Commedia dell’arte (va durar menys d’un segle)

És un home gran i fort, dissenyat per cridar l’atenció de les dones i intimidar als homes. Porta botes altes, un casc amb plomes i una espasa desproporcionada. Sol vestir colors vermells i grocs, fent al.lusió al seu origen espanyol. A sota de l’uniforme du una camiseta molt vella i feta pols. La seva màscara és de mitja cara, amb un gran nas i uns bigots rissats.

En principi fa feina per Pantalone, fent la feina bruta. Tots dos fan un bon equip, Il’Capitano per enriquir-se i Pantalone per continuar sent-ho. Il’Capitano troba la seva ànima bessona en Il’Dottore, ja que tots dos fan servir títols honoraris i pensen saber més del que saben. Colombina el fa servir per molestar a Pedrolino i humiliar a Arlechinno.

Il Capitano manté les cames separades quan es queda quiet per ocupar espai, amb el pit cap a davant. Quan es mou ho fa amb passes llargues i aixecant molt les cames però avançant realment molt poc. Si sent un renou estrany fuig ràpidament fent petits bots.

Il'Dottore

Es coneix també com Balanzone. És un personatge seriós i presumptuós que pertany al més alt nivell de la jerarquia social, juntament amb altres homes majors com Pantalone o el Capitano.

Com que és un pedant, murmura contínuament en un fals llatí i creu que és un expert en qualsevol matèria inclús quan no sap de que parla, provocant que els altres personatges, de més baix nivell, es quedin estorats dels seus “coneixements”. Quan comença a parlar no atura mai i fa servir un llenguatge grandiloqüent i exagerat per sonar convincent. Com és de la ciutat de Bolonya, adora menjar i el seu estómac és el focus d’atenció. Li agrada molt el vi i per això sol tenir les galtes vermelles.

La màscara només cobreix els ulls i el nas, per tal de deixar les galtes al descobert i que es puguin apreciar els efectes de l’alcohol

Il’Dottore es queda dret amb el seu gran pes als talons i l’estómac cap a davant. Les seves mans gesticulen amb cada paraula i sempre camina quan parla; mai ho fa en línea recta, sinó que sempre es mou dibuixant un vuit (8) i fent servir petites passes.  Il’Dottore vol per a ell tot l’escenari, fent-se espai amb el seu moviment de braços i paraules. El seu pes li dificulta moure’s aviat.

Il’Dottore della peste

A Venècia va sorgir una nova personificació de Il’Dottore, anomenada Il’Dottore della peste o Medico della peste.

Era el metge que anava a veure els malalts de pesta. Portava un bec llarg i un pal per observar als malalts i està inspirat en el vestit real que portaven els metges durant la gran epidèmia. Amb el pas dels anys s’ha convertit en una màscara clàssica de carnestoltes a Venècia.